skip to main |
skip to sidebar
En aquests textos,Hume ens parla de la moral,dient que no es pot explicar a través de la raó sinó a partir dels sentiments.Arribarà un moment en el que no es poden donar respostes racionals,sinó respostes relacionades amb l'experiència.El sentiment per a Hume és la guia en l'àmbit moral.Per tant l'existència dels cossos és problemàtica,ja que puc conèixer les percepcinos,però no tinc certesa de que siguin vàlides,per tant ens trobem davant d'una contrapossició a la tesi cartesiana en la qual les causes de les idees són les coses.
Pel que fa Déu afirma que les teories filosòfiques no condueixen al coneixement de la seva existència,ja que Hume afirma que existeix l'idea de Déu,però que aquesta no pot ser demostrada,ja que no te lligam amb les impresions i perquè sigui vàlida.
Per tant,Hume critica a Sant Anselm,ja que aquest deia que entendre Déu com a existent no afegia res a l'idea.
Hume en la seva filosofia afirma que els fets es troben més enllà de l'evidència dels sentits . Qüestiona la teoria de la causa i l'efecte mencionant diversos exemples: "que avui surti el sol no és consequent de que demà sàpiga amb certesa que el sol hagi de sortir." Un altre exemple seria el de la bola de billar,en el que el fet de que jo golpegi la bola no li segueix l'efecte del seu moviment. Per tant,tot coneixement que es trobi més enllà del testimoni inmediat dels sentits,no és cert sinó probable. Llavors,a diferència de Descartes,segueix un mètode escèptic,negant així poder arribar a la certesa absoluta i també negant la relació de causa i efecte.
La fenomenologia és un mètode per conèixer la realitat de manera objectiva,descobrint així l’essència de les coses. Hem d’anar a les coses mateixes però a questes són una aparença,una manifestació en la qual s’apareix tot allò al qual atribuïm que és.Els fenòmens no es refereixen a alguna cosa exterior extramental,per tant no hi ha cap cosa en sí darrera del fenomen. Ara bé l’aparença té lloc en la consciencia,i aquesta no pot ser concebuda com a substància determinada. Per tant la consciencia es intencional perquè sempre tendeix cap a alguna cosa, constituint així l’objecte como a objecte i descartant la seva existència "extra mental".L’objecte no es "real", sinó "ideal", però això no significa que sigui subjectiu. Husserl distingeix entre els actes mitjançant els quals la consciència tendeix cap al seu objecte i que té diferents maneres de ser representats i al contingut d'aquests actes o terme de la referència. El primer és la noesis, que és un acte subjectiu de la consciència. El segon és denominat noema, i és un aspecte objectiu de la consciència.
La meva llista de blogs !
